De sempre m'ha fet ràbia que em comparassin amb algú. Em malalteix de mala manera que sempre m'hagi de semblar a algú o un estereotip fixat graciós.
Supòs que té a veure amb la necessitat de ser únics i irrepetibles. Però ho dic en serio, no es possible que m'hagi semblat a tanta gent.
Quan era petit em semblava tant a ma mare ... Brutal!!! Era vera, tot dos som molt bruns de pell, ulls foscos, pigues per tota la cara, però no m'agradava semblar-me tant (el Freudians tendrien molt a dir d'això).
De més gran, per la família de mamare era clavat al padrí Vicenç. Genial, però no em feia massa gràcia ja que havia mort a finals dels '40 i no havia vist mai cap imatge d'aquell home. I si hagués estat extremadament lleig!!.
Ja per llavors començaren les comparacions amb els estereotips, duia els cabells llargs i no era massa primmirat amb la meva imatge. Evidentment vaig passar per gitano un munt d'anys. Els llinatges de mon pare no ajudaven gaire.
De més gran ja amb els cabells llargs i més alt que quan anava a primària em digueren que semblava a un famós i a en Couto, un jugador del Barça. Supós que això no era massa dolent, el problema és que encara no sé com és aquest home ja que no m'ha agradat mai massa el futbol i no sabia ni qui era. De totes maneres el que em va fer la comparació era un el sogre d'una amiga en unes noces i mai vaig arribar a sabre si es burlava de mi.
Més endavant supós que guanyant un poc més de pes (vaja eufemisme, he arribat engreixat uns 20 quilograms aquests darrers 20 anys) i perdent un poc més de pèl, el sogre del meu germà petit no em va voler obrir la porta de caseva perquè es va pensar que era "un moro venedors d'estores" literalment. Quant uns anys més tard vaig fer feina a sa Pobla continuà aquest estereotip i alguns poblers ja majors mai varen tenir clar si era vera que mon pare era marroquí.
Més endavant la comparació més repetida era lo molt que em semblava al meu germà gran, fins al punt que segons on no era en Ricard, si no que el germà den Marcel·lí. Això no em molestava gaire ,llevat quan em creuava amb algú que no era molt amic del meu germà, fet que es feia evident simplement amb la mirada, i voltes era incòmode.
El pitjor de tot és ara, ja fa uns anys m'ho digueren a les noces del meu cosí Alejandro, i ara per l'Institut m'han fet veure que és evident, però no ho reconeixeré mai.
NO, NO EM SEMBL A EN JOSÉ CORBACHO, NI QUAN EM POS LES ULLERES
